La meva essència

Caspar David Friedrich - “Mujer asomada a la ventana” (1822, óleo sobre lienzo, 44 x 37 cm, Alte Nationalgalerie, Berlín) La rutina que se esconde, el camino que regresa, el cafè puesto en la mesa, el silencio y la pereza. Los momentos que se prestan y el sol tras la ventana. La camisa descubierta, la sonrisa que se muestra, y otra taza de cafè dispuesta. Son las siete de la mañana y ese cruce de miradas, la autopista ya va llena. (Emocion-es, abril 2018.) La joven esposa de Caspar David Friedich, Christiane Caroline Bommer, posó para este cuadro en el estudio donde solía pintar su marido. La situación de la casa del pintor en la misma orilla del río Elba, de la ciudad de Dresde, hacía de su ventana un encuadre visual y virtual de cambio, de movilidad, de viaje azaroso, de desplazamiento o de huida. La sensación visual de ese encuadre debía ser, por tanto, un motivo para la fuga de las cosas, para la simple y etérea sensación de fugaci

PINTURA: Metamorfosi de Narcís, Salvador Dalí. metAMORfosi Temps de lentitud,            en l’escorça,               en la pell, en l’atreviment de les teves mans,                                   dels teus dits,                        la calma,                                      el cel serè,                      els llençols mastegats        per la perversió del teu anhel. Estimo la primavera que hi ha dins teu,                                                     l’entrega,                                    la remor del teu cos,                                   el silenci, i la vida que neix,                       cada cop,                                com una flor;                                      e s t i m o.     (metAMORfosi, 13 febrer 2018.)                         

Tan debò els hiverns fossin menys cecs,  més vius, menys tristos, més tu. Tan debò tinguéssim el coratge i,  el fred,  la raó de tantes abraçades perdudes  en el temps  o en algún racó d'aquest maleït orgull. Tan debò aquest fred i aquest hivern i tu. (Hivern, 17.)

Un poema més enllà del melic, un breu espai, un suspir, un últim accent. I tres punts suspensius ... Fred rera el finestral. Febrer. (Ortografia de pells, 17.)

                                                                  Pintura, "Adam i Eva" de Tiziano. *Po(e)ma I als peus de la vall, sense embuts, la cirera neix i l'arbre emmudeix sense queixa ni pressa. El fruit descobreix al seu pas que la vida es mostra tal com és sense cap disfressa. La poma d'Eva no és més pecat que el de tancar els ulls i no voler-hi veure. Als peus de la vall la muntanya s'enfila igual que un ocell a les branques del arbre. El sostre és el cel i, el cim, als nostres peus, l'abraçada que tots busquem aquells dies d'esforç i de lluita. I un cop allà dalt, el silenci mossega escoltant els plors de l'alegria. Respires. Imagines i respires. I surt el sol a través d'un tímid somriure. La mirada perduda allà dalt, on el cim, es retroba amb l'ànima que s'amaga dins nostre com la vergonya d'un infant quan és petit i, quan s'és gran també. La veu parla, la veu del nostre voltant sempre ens parla;

Si et plau, si veus el temps passar i arriba la tardor, melangia, només un xic, i segueix el teu camí. Quatre o cinc fulles, potser sis o set, o deu, qui sap, dels arbres cauran, alguna tarda de pluja anunciada, de mans a les butxaques, i una petita guspira d’aire fred dibuixada a les galtes. Veuràs aviat, també arribar, un altre hivern, i a la vora del foc, tu i jo, hi seurem. Mai restaràs sol(a). I un any més, i si la vida ens ho permet, i a la primavera nouvinguda, altre cop contarem plegats totes les flors hagudes i per haver, i buscarem aquell t’estimo amagat que a cada pètal, un dia qualsevol, tu i jo, vàrem voler desar; si la vida ho permet, esclar. I encara que només sigui un t’estimo ja haurà valgut la pena: l’estona plegats, quatre, o mil estacions, i tots els anys passats; novembre.     (Novembre, 2016)