La meva essència

Càpsules. Poesia. Essència. Soul. Cafè escrit, nou blog.    

Caspar David Friedrich - “Mujer asomada a la ventana” (1822, óleo sobre lienzo, 44 x 37 cm, Alte Nationalgalerie, Berlín) La rutina que se esconde, el camino que regresa, el cafè puesto en la mesa, el silencio y la pereza. Los momentos que se prestan y el sol tras la ventana. La camisa descubierta, la sonrisa que se muestra, y otra taza de cafè dispuesta. Son las siete de la mañana y ese cruce de miradas, la autopista ya va llena. (Emocion-es, abril 2018.) La joven esposa de Caspar David Friedich, Christiane Caroline Bommer, posó para este cuadro en el estudio donde solía pintar su marido. La situación de la casa del pintor en la misma orilla del río Elba, de la ciudad de Dresde, hacía de su ventana un encuadre visual y virtual de cambio, de movilidad, de viaje azaroso, de desplazamiento o de huida. La sensación visual de ese encuadre debía ser, por tanto, un motivo para la fuga de las cosas, para la simple y etérea sensación de fugaci...

PINTURA: Metamorfosi de Narcís, Salvador Dalí. metAMORfosi Temps de lentitud,            en l’escorça,               en la pell, en l’atreviment de les teves mans,                                   dels teus dits,                        la calma,                                      el cel serè,                  ...

Tan debò els hiverns fossin menys cecs,  més vius, menys tristos, més tu. Tan debò tinguéssim el coratge i,  el fred,  la raó de tantes abraçades perdudes  en el temps  o en algún racó d'aquest maleït orgull. Tan debò aquest fred i aquest hivern i tu. (Hivern, 17.)

Un poema més enllà del melic, un breu espai, un suspir, un últim accent. I tres punts suspensius ... Fred rera el finestral. Febrer. (Ortografia de pells, 17.)

                                                                  Pintura, "Adam i Eva" de Tiziano. *Po(e)ma I als peus de la vall, sense embuts, la cirera neix i l'arbre emmudeix sense queixa ni pressa. El fruit descobreix al seu pas que la vida es mostra tal com és sense cap disfressa. La poma d'Eva no és més pecat que el de tancar els ulls i no voler-hi veure. Als peus de la vall la muntanya s'enfila igual que un ocell a les branques del arbre. El sostre és el cel i, el cim, als nostres peus, l'abraçada que tots busquem aquells dies d'esforç i de lluita. I un cop allà dalt, el silenci mossega escoltant els plors de l'alegria. Respires. Imagines i respires. I surt el sol a través d'un tímid somriure. La mirada perduda allà dalt, on el cim, es retroba amb l'ànima que s'amaga dins nostre com la vergonya...

Si et plau, si veus el temps passar i arriba la tardor, melangia, només un xic, i segueix el teu camí. Quatre o cinc fulles, potser sis o set, o deu, qui sap, dels arbres cauran, alguna tarda de pluja anunciada, de mans a les butxaques, i una petita guspira d’aire fred dibuixada a les galtes. Veuràs aviat, també arribar, un altre hivern, i a la vora del foc, tu i jo, hi seurem. Mai restaràs sol(a). I un any més, i si la vida ens ho permet, i a la primavera nouvinguda, altre cop contarem plegats totes les flors hagudes i per haver, i buscarem aquell t’estimo amagat que a cada pètal, un dia qualsevol, tu i jo, vàrem voler desar; si la vida ho permet, esclar. I encara que només sigui un t’estimo ja haurà valgut la pena: l’estona plegats, quatre, o mil estacions, i tots els anys passats; novembre.     (Novembre, 2016)

Tiempo; era tiempo y una taza de café… corto, intenso, amargo como la vida misma, como el desvelo de tus ojos en mis ojos, de tus labios entre mis labios, de tu piel entre caricias, de tu cuerpo entre mi cuerpo; bebiéndonos a sorbos. Tiempo; era tiempo y una taza de café… corto, intenso, intenso… (Soul)

Quan es faci l'amor. Quan s'adormin les pors, i es desperti la mandra. Quan es faci tot ell. Quan la paraula s'assegui estesa a la falda i les mans siguin plenes i estiguin obertes i enceses les pells. Quan es faci l'amor i es conjugui al teu cor. Fora retrets, tardors amagades i un trist hivern a la vora del foc. Quan es faci l'amor, recorda-ho per sempre i no oblidis, mai més, el seu nom. Mai tinguis pressa, ni tanquis els ulls, que la vida també és això i l'amor no s'apaga si els anhels són ben desperts. Quan es faci l'amor i el record torni a casa, i els carrers siguin buits per la gent. (cap més soroll) Quan es faci l'amor, i tu estiguis sol, no tinguis mai por. Si la nit et troba i el dia s'amaga i encara no hi sóc, vés a la cuina, (no tinguis mai por) i obre el calaix. Quatre draps vells, una cullera, i al fons la veuràs. Què la ll...

Si vas i jo vinc. I si vinc, (tu) no t’en vas. El cor sí batega!   (Artèria, 2016) *Vivím en un món on vibra més un telèfon que un cor. I així ens va.

Me sobra el verano. Anhelo tanto la playa como el sol. Pero me sobra el verano. La primavera se me antoja marchita y las rosas ya no huelen como antes. Quiero un otoño teñido con sus marrones. Y abrazarme al invierno interminablemente hasta dormirme. Me falta su risa. Y me sobran casi todas las estaciones del calendario. La añoro tanto como la quiero. Y la quiero tanto como la extraño. Cuan difícil es vivir la vida con su ausencia. Pero me hace falta extrañarla. Y tan cierto como la vida misma, a pesar de la muerte. Días de lluvia.  (Junio, 2016)

T odo por decir. N ada que mentir. N o nacimos para callar. L as calles nunca se acostumbraron a enmudecer. (Sin poesía no hay ciudad).

N o sé si sabràs, amor meu, que les meves mans estan xopes de tu, de tu i de les teves galtes i un altre vegada de tu. Xopes de vida, d’aquesta vida i de tu, amor meu. No sé si sabràs també, no sé si voldràs saber, ara que l’hivern és tendre i present, i que la primavera encara s’asseu adormida entre els teus pits ferms i la teva blanc pell, que les meves mans están xopes d’aquesta vida i del teu cos, i també de tu. Xopes de tu, amor meu, xopes de tu i de les teves galtes, i més de tu. No sé si sabràs, amor meu, no sé si saps o si vols saber, o si et queden restes de curiositats amagades, que les meves mans, amor meu, que les meves mans! (Temptacions) Traducción al castellano: Tentaciones… No sé si sabrás, amor mío, que mis manos están llenas de ti, de ti y de tus caricias y otra vez de ti. Llenas de vida, de esta vida y de ti, amor mío. No sé si sabrás también, no sé si querrás saber, aho...

(A tu, mare.) La bella Lola, poema d’amor.   No és temps de primaveres tancades amb pany i clau, ni d’estius a la memòria de l’oblit; a cada racó de la ciutat s’hi respira la bella Lola. La bella Lola, sí, la bella Lola. No és només el seu aroma, ni la seva llum, ni és tan sols el seu nom, ni el seus vestits; és la història d’amor d’una nit al meu bressol. La bella Lola sempre somriu, la bella Lola només plora d’amagat, la lluna ho sap i és ella qui m’ho diu. La bella Lola és bella, jove poncella, flor de tot desig; i la lluna també ho sap. La nit es fa dia al seu costat. Bruna de pell i morena de llargs cabells guarda secrets a cada part del seu cos. Dels seus llabis en reservo el seu sabor, a cada carrer oloro el seu perfum a flors. Pètals de gessamí, flor de taronger, unes gotes de rosella i aquella nit, no hi ha petjades sense que es desperti el seu record, a cada racó de la ciutat s’hi respira la bella Lola. La...