sábado, 29 de noviembre de 2014

Si demà fos avui...

© Fotografia: Diego Simón. A la imatge: J. Solà.


La vida és la suma d’aquells petits instants que ens omplen de joia més enllà del dia a dia quotidià que ens envolta… i això s’intueix en la nostra persona. La nostra mirada perduda en l’horitzó, el nostre somriure, aquesta calidesa que ens vesteix i ens despulla alhora. És per això que tant m’agrada “llegir” fotografíes i plasmar-les en allò que més m’agrada fer, escriure. Vull agrair a J. Solà que em permetés utilitzar una vegada més una de les seves. No cal fer més lectura que la que hi ha. I també, desde aquí, vull agrair a la Maria Holguera que compartís un bocinet d’aquesta lectura en el seu blog. Sóc feliç de poder fer el que més m’agrada, però també sóc feliç, i molt, en gestos com aquests que fan que la vida sigui, precisament, la suma d’aquests petits instants. 



Si demà fos avui…


Si demà fos primavera
en aquesta tardor tan incerta,
si l'hivern arribés
i el seu fred fos calent
com l'abraçada que tant desitjo,
que aquest món sorprenent i canviant
sempre deixa petjada
i jo per res no m'el vull perdre. 
Si demà fos aquest avui,
si demà fos present,
si el futur sols tingués aquest moment;
si demà fos avui
jo seria al mateix lloc,
sense presses ni por.
Si la pluja caigués,
si el fort vent comencés a bufar,
jo seria al mateix lloc,
assegut o dempeus,
sense presses ni por.
Si demà fos aquest avui
els meus ulls mai més es voldrien tancar,
contemplar horitzons
i (re)trovar-me per sempre
amb la meva gent.
Si demà fos avui i la mort en vingués a buscar,
jo seria com sempre, al mateix lloc,
on la gent em recordi entregat.
Però si demà fos avui,
si demà fos present,
jo seria aquí, dalt del cim,
sense presses ni por,
faci fred o calor.  

Trepitjar i caminar,  
per seguir i continuar...




(Si demà fos avui, 2014)




Todo sigue...



Fueron tres, casi cuatro, los meses que quedaron rezagados del calendario; el silencio se hizo latente, pero todo vuelve, todo sigue, todo… de mi pluma.