Po(e)ma...

                                                           

     Pintura, "Adam i Eva" de Tiziano.

*Po(e)ma

I als peus de la vall, sense embuts, la cirera neix i l'arbre emmudeix sense queixa ni pressa. El fruit descobreix al seu pas que la vida es mostra tal com és sense cap disfressa. La poma d'Eva no és més pecat que el de tancar els ulls i no voler-hi veure. Als peus de la vall la muntanya s'enfila igual que un ocell a les branques del arbre. El sostre és el cel i, el cim, als nostres peus, l'abraçada que tots busquem aquells dies d'esforç i de lluita. I un cop allà dalt, el silenci mossega escoltant els plors de l'alegria. Respires. Imagines i respires.

I surt el sol a través d'un tímid somriure. La mirada perduda allà dalt, on el cim, es retroba amb l'ànima que s'amaga dins nostre com la vergonya d'un infant quan és petit i, quan s'és gran també. La veu parla, la veu del nostre voltant sempre ens parla; i nosaltres orfes d'aquesta saviesa restem cecs en aquest món de cendra i de pols com el final dels nostres dies. I com l'inici dels dies. Cendra i pols, com la pols del camí dia rere dia. Com la pols que deixen les nostres petjades en aquest món estimat i tan nostre. Estimat i tan nostre, com la mare a un fill que tant s'estima. Com el fill a la mare que l'estima i l'estima; de cor. I la mare natura se’ls mira. I roda i roda, el món roda. Als peus de la vall, les cireres, l'ocell, i l'infant i, la vida. I la poma d'Eva.

Roda i roda, el món roda.

(Abril, 2017.)