1936...


Trec el cap ensumant tot d’olors del passat… queda molt per dir.

1936…

He dibuixat un somriure a la nit, al record d’aquells temps de nostàlgies compartides. A una terra que molts van llaurar amb les seves pròpies mans. Eren temps de guerra, de fusells arrambats al portals de les cases, de mirades que ensopegaven a cada racó i es parlaven. M’he assegut en silenci pensant en tot allò i en tota aquella ‘gent’ que és la meva. He imaginat moments que he desfet d’aquelles quatre paraules que sempre m’explica la mare. No vaig créixer a la guerra, no, però m’he endinsat i he ensumat tot d’olors i els he fet de debò també meus. Sento veritable tristesa per tots aquells que van morir quan no els tocava per una guerra que no era la seva.
En un món en blanc i negre on els colors es pintaven amb les seves pells he buscat també jocs d’esbarjo i converses de safareig. He trobat  cordills i baldufes i matalassos de palla. He vist a les gallines pondre ous i a la mare córrer darrera d’elles. He sentit la veu del meu avi i aquell porró de vi que sempre l’acompanyava. No té el mateix valor per mi una pesseta d’aquella època que cinc euros dels d’ara. Omplo la meva guardiola de la satisfacció amb aquelles monedes vingudes de les mans dels meus avis.
Encara recordo tots els aromes que m’acompanyaven de petita. He crescut amb tots ells a la meva memòria. Res té ara la mateixa olor. Les pells  ja no es dauren de sol a sol. Els jocs no es juguen tampoc al carrer. I les converses resten als telèfons d’ara. Ón són aquelles xerrades ‘cara a cara’ sentats a una cadira de fusta davant de les portes de cada casa? I que han sigut de totes les postals i de les cartes d’amor enviades? I és que els colors ja no són els mateixos.
Camino per un camí ple de pols i per ponts quelcom insignificants plens de petjades de les d’abans. La riera ja no és riera si no hi plou. I les fonts són indicis que han sobreviscut al pas dels anys. La meva mirada es perd en un conjunt de cases. A Cal Enric encara hi és la ‘meva’ història. Potser la teva té un altre camí, però al cap i a la fi també podría ser la mateixa. Tot plegat és un conjunt de sentiments que els que estimem sempre duem com a indumentària.
De Cal Enric al parc de l'Enxup sempre hi  correrà sang de la meva sang.

He dibuixat aquell somriure a la nit per sentir-me a prop de tots ells. He plorat tant com he rigut i no he deixat ni un moment de donar-los la ma. He mirat al firmament buscant cada estel amb els seus noms, i els he trobat. No deixaré mai de sentir orgull per tot allò que sento que em correspon… les meves arrels són fermes i en aquesta, la meva terra, també restaran les meves petjades. Sóc fidel als meus sentiments.



(“1936”, 2013)







Traducción al castellano.


Hecho la vista atrás exhalando ciertos olores del pasado… queda aún mucho por decir.


1936…

He dibujado una sonrisa a la noche, al recuerdo de aquellos tiempos de nostalgias compartidas. A una tierra que muchos labraron con sus propias manos. Eran tiempos de guerra, de fusiles arrinconados en los portales de las casas, de miradas que tropezaban a cada rincón y se hablaban. Me he sentado en silencio pensando en todo ello y en toda esa ‘gente’ que también es la mía. He imaginado momentos que he deshecho de aquellas cuatro palabras que siempre me explica mi madre. No crecí en tiempos de guerra, no, pero me he arropado y he percibido todo de olores que he hecho solo míos. Siento tristeza por todos aquellos que murieron cuando no les tocaba por una guerra que no era la suya.
En un mundo en blanco y negro donde los colores se pintaban con el tono de su piel, he buscado juegos de antaño y conversaciones diversas. He encontrado cuerdas y peonzas y colchones de paja. He visto a las gallinas poner huevos y a mi madre correr detrás de ellas. He sentido la voz de mi abuelo y aquel porrón de vino que siempre lo acompañaba. No tiene el mismo valor una peseta de la de antes que cinco euros de los de ahora. Lleno mi hucha de la satisfacción con aquellas monedas recogidas de las manos de mis abuelos.
Todavía recuerdo todos los aromas que me acompañaron de pequeña. He crecido con ellos en mi memoria. Nada tiene ahora el mismo olor. Las pieles ya no se doran de sol a sol. Ya no se juega tampoco en la calle. Y las conversaciones quedan relegadas a los teléfonos de hoy día. ¿Dónde están aquellas conversaciones ‘cara a cara’ sentados en aquellas sillas de madera delante de las puertas  de toda casa? ¿Y que han sido de las postales y de las cartas de amor enviadas? Y es que los colores ya no son iguales.
Ando por un camino lleno de polvo y por puentes insignificantes llenos de huellas de las de antaño. El rio ya no es rio si no llueve. Y las fuentes son indicios que han sobrevivido al paso de los años. Mi mirada se pierde en un poblado de casas. En ‘Cal Enric’ todavía reza mi historia. Puede que tu historia tenga otro camino, aunque puede también que sea la misma. Todo en sí es un conjunto de sentimientos que los que amamos de verdad siempre llevamos como escudo.
De ‘Cal Enric’ al parque de ‘l’Enxup’ siempre correrá sangre de mi sangre.

He dibujado aquella sonrisa a la noche para sentirme cerca de ellos. He llorado tanto como he reído, y no he dejado ni un momento de darles la mano. He mirado al firmamento buscando cada estrella con sus nombres, y los he encontrado todos. No dejaré nunca de sentirme orgullosa por todo aquello que siento que me corresponde… mis raíces son firmes y, en esta mi tierra, también quedarán por siempre mis huellas. Soy fiel a mis sentimientos.



(“1936”, 2013)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Tinto sensual...

Abrazado a la tristeza...

m e t A M O R f o s i...