Novembre...

Si et plau,

si veus el temps passar

i arriba la tardor, melangia,

només un xic,

i segueix el teu camí.

Quatre o cinc fulles,

potser sis o set, o deu,

qui sap, dels arbres cauran,

alguna tarda de pluja

anunciada,

de mans a les butxaques,

i una petita guspira

d’aire fred dibuixada a les galtes.

Veuràs aviat, també arribar,

un altre hivern, i a la vora del foc,

tu i jo, hi seurem.

Mai restaràs sol(a).

I un any més,

i si la vida ens ho permet,

i a la primavera nouvinguda,

altre cop contarem plegats

totes les flors hagudes i per haver,

i buscarem aquell

t’estimo amagat

que a cada pètal,

un dia qualsevol, tu i jo,

vàrem voler desar;

si la vida ho permet,

esclar.

I encara que només

sigui un t’estimo

ja haurà valgut la pena:

l’estona plegats,

quatre, o mil estacions,

i tots els anys passats;

novembre.

  

(Novembre, 2016)