La meva essència

PINTURA: Metamorfosi de Narcís, Salvador Dalí. metAMORfosi Temps de lentitud,            en l’escorça,               en la pell, en l’atreviment de les teves mans,                                   dels teus dits,                        la calma,                                      el cel serè,                  ...

Tan debò els hiverns fossin menys cecs,  més vius, menys tristos, més tu. Tan debò tinguéssim el coratge i,  el fred,  la raó de tantes abraçades perdudes  en el temps  o en algún racó d'aquest maleït orgull. Tan debò aquest fred i aquest hivern i tu. (Hivern, 17.)

Un poema més enllà del melic, un breu espai, un suspir, un últim accent. I tres punts suspensius ... Fred rera el finestral. Febrer. (Ortografia de pells, 17.)

                                                                  Pintura, "Adam i Eva" de Tiziano. *Po(e)ma I als peus de la vall, sense embuts, la cirera neix i l'arbre emmudeix sense queixa ni pressa. El fruit descobreix al seu pas que la vida es mostra tal com és sense cap disfressa. La poma d'Eva no és més pecat que el de tancar els ulls i no voler-hi veure. Als peus de la vall la muntanya s'enfila igual que un ocell a les branques del arbre. El sostre és el cel i, el cim, als nostres peus, l'abraçada que tots busquem aquells dies d'esforç i de lluita. I un cop allà dalt, el silenci mossega escoltant els plors de l'alegria. Respires. Imagines i respires. I surt el sol a través d'un tímid somriure. La mirada perduda allà dalt, on el cim, es retroba amb l'ànima que s'amaga dins nostre com la vergonya...

Si et plau, si veus el temps passar i arriba la tardor, melangia, només un xic, i segueix el teu camí. Quatre o cinc fulles, potser sis o set, o deu, qui sap, dels arbres cauran, alguna tarda de pluja anunciada, de mans a les butxaques, i una petita guspira d’aire fred dibuixada a les galtes. Veuràs aviat, també arribar, un altre hivern, i a la vora del foc, tu i jo, hi seurem. Mai restaràs sol(a). I un any més, i si la vida ens ho permet, i a la primavera nouvinguda, altre cop contarem plegats totes les flors hagudes i per haver, i buscarem aquell t’estimo amagat que a cada pètal, un dia qualsevol, tu i jo, vàrem voler desar; si la vida ho permet, esclar. I encara que només sigui un t’estimo ja haurà valgut la pena: l’estona plegats, quatre, o mil estacions, i tots els anys passats; novembre.     (Novembre, 2016)

Tiempo; era tiempo y una taza de café… corto, intenso, amargo como la vida misma, como el desvelo de tus ojos en mis ojos, de tus labios entre mis labios, de tu piel entre caricias, de tu cuerpo entre mi cuerpo; bebiéndonos a sorbos. Tiempo; era tiempo y una taza de café… corto, intenso, intenso… (Soul)

Quan es faci l'amor. Quan s'adormin les pors, i es desperti la mandra. Quan es faci tot ell. Quan la paraula s'assegui estesa a la falda i les mans siguin plenes i estiguin obertes i enceses les pells. Quan es faci l'amor i es conjugui al teu cor. Fora retrets, tardors amagades i un trist hivern a la vora del foc. Quan es faci l'amor, recorda-ho per sempre i no oblidis, mai més, el seu nom. Mai tinguis pressa, ni tanquis els ulls, que la vida també és això i l'amor no s'apaga si els anhels són ben desperts. Quan es faci l'amor i el record torni a casa, i els carrers siguin buits per la gent. (cap més soroll) Quan es faci l'amor, i tu estiguis sol, no tinguis mai por. Si la nit et troba i el dia s'amaga i encara no hi sóc, vés a la cuina, (no tinguis mai por) i obre el calaix. Quatre draps vells, una cullera, i al fons la veuràs. Què la ll...